Com lo Rey en Jaume d’Arago assajà de prendre l’Ylla de Mallorques e fon en l’any de Nostro Senyor 2014, a trente u de juliol

Capitol I

Com lo rey d’Arago En Jaume tench parlament en Barcelona per lo passatge, per pendre la ylla de Mallorques.

Sobre aço les novelles vingueren a Barcelona quel rey serray de Mallorques havia persseguit la fe crestiana per scoles e llibres ytant que null home pux sentir ne llegir la paraula de Déu Nostro Senyor.
Si quel rey hac oyt aço, ne fo molt despagat e feu armar huna galera d’Iscomar de xixanta rems per llur ginys de batalla, e scuders, e altres companyes e d’aytant com menester n’hagueren.

Capitol II

Com lo rey En Jaume de Arago mana fer galeres e lenys e altres vexells per passar a Mallorques e de com foren aparellats de batalla.

Hanch no fo null temps vist sobre la coberta d’hun ferry tan bell armes de cavallers e de mariners e de servents, e de belles cubertes de samits en llurs cuyraces, e de drap d’aur batut, e molta bella senyera, e molt bell peno d’aur e d’argent, e molt bells cavalls e de gran preu, molta bella sella de senyal; que quant eren guarnits allà, molt era bella cosa de veer. E en tota aquella ost no hac Genovesos, ne Pisans, ne Venecians, ne Provençals, ne en mar ne en terra; que tota la armada era de Catalans e de Aragonesos, e tots triats e provats de llurs armes.

Capitol III

Com la ost del rey d’Arago pres terra en la ylla de Mallorques a hun lloch al qual dien Magaluf.

Arribaren a la ylla lo jorn vint e huy de juliol e saberen que aquella n’era la vila de Magaluf, e saberen que y havien arribat pels sons del tambors e de les musiques e per la gran llum que de la vila de serrayns n’eixia.
E axí foren arribats e trepitjaren la platja, e trobaren-se els primers serrayns sobre la sorra.
N’eren serrayns d’extranya aparença, d’ulls blaus e los cabells rossos semblants a fil d’or, e grans spalles, e llonch cos e de pell blanca e de nulla volentat de guerrejar ab los crestians.
D’entre ells, aquells serrayns que conseguien parlar pus de tres mots coherents, no ho feyen en llegües serraynes mas en llengües que feyen recordar a aquelles dels saxons.
Huns es tombaven en la sorra cap per amunt mentre d’altres els gitaven beuratges dins la bocha tro que quasi n’eren aufegats.
Altres mejaven se predres de colors o ensumeven pols extranya o respiraven d’huns fums serrays que quedaven tots endimoniats.
E quant n’eren endimoniats, sortien corrent de cuyta cap al poble, folls d’huna dolça metzina.
E les dones d’aquells serrayns que també n’eren endimoniades llevaven se les gonelles e mostraven los pits a les osts de lo Rey Jaume.
Aquestos Almogàvers en veient les, feien grans udols e trencaven la formació que ni el Rey pux aturar los e corrien vers les serraynes.
Elles tement l’ escomesa aragonesa escapaven dins l’aygua yntentant de fogir, e alla eren atrapades pels guerrers que després d’huns minuts deixaven les faent camins dubtosos per la mar.

Capitol IV

Com la ost del rey d’Arago se mescla ab la ost del rey serray, e com mori en Guillem de Moncada.

E axi fo com lo Rey entra en aquella vila qui havia per nom Magaluf e fon hospedat ab gran luxe e ab tota honor en hun palau que ha per nom Serramar Hotel Comodoro Playa e decidiren esperar lo jorn següent per sortir a l’encotre del Rey serray.
Quant huna hora n’era passada des que s’havien allitat, en Guillem de Moncada oy grans crits e gran gatzara que eixia d’huna cambra que era apres de aquella hon dormia.
Trech lo cap per la finestra e viu tot de serrays que n’eren als balcons ballant e crydant, nusos, endimoniats e embriachs, de d’altres enfollits que es gitaven des d’allà a la bassa que nera baix aquella fonda.
En veyent lo, aquells serrayns, giraren llurs caps vers en Guillem e mesern mans a crydar

_”Jump, Jump you fuckin’ Queer!”

Aquest Guillem de Montcada que hac tot son cor e sa voluntat de guerrejar ab Serrayns, mes ma a l’espasa e saltà rera’ls serrayns per occir los en la bassa, mas en saltar, encepega ab la bararana que n’era massa alta per hun cavaller del SXIII e mai pux arribar ab son salt a la’aygua e caech en terra des del cinquè pis.
E topa de morro en l’esmolada pica e reculà afrontat… Però tornà, e abaixa el cap a l’aigua, e beguè calmos.
Beguè poch, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa e aqui morí, e fo en lo jorn de trenta de Juliol de l’any de Nostro Senyor de 2014.

Aquella nit l’ost no dormi, ans stigueren fins el matí aparellats de batalla, per si los Serrayns los volguessen assetjar.

Capitol V

Com lo Rey En Jaume de Arago assajà de capturar lo rey serray mas se parti de Mallorques e torna en Catalunya derrotat.

E llevaren se diumenge mati, quels Serrayns de la terra se foren ajustats davant del palau del seu rey , tro a quinze milia serrayns a cavall e a peu ab los ulls molt oberts e les pupil·les grosses com taronges, e ses mandibules anaven de llevant a ponent cinquanta colps per minut e udolaven, udolaven com lo dimoni mateix.

Los crestians veyent que tots eren dins, abaixaren-se del puig hon ells se eren atendats, e anaren vers aquell palau que havia per nom Rendez-vous Discothek Magaluf.

E quant foren davant la porta, lo capità de la guàrdia serrayna feu senyal a ses osts que només lo Rey en Jaume, L’Arquebisbe de Tarragona e l’Arquebisbe de Narbona podien passar car los amogàvers vestíen gonella o huna camisa e en les cames portaven hunes calses de cuyro, e als peus hunes avarques de cuyro.
E portaven bon coltell e bona correja, e hun fogur a la cinta. E portava cascu huna llança e dos darts, e hun cerro de cuyro en que aportaven llur vianda o hunes arengades.

E Qant lo rey e els dos bisbes foren dins la cort serrayna foren sords dels tambors , e mirant més enllà lo rey viu huna coha de serrayns ab les calces pels genolls e huna de les seves favorites que saltava d’hub a l’altre mentre els netejava la simitarra ab la gola esperonada pels altres serrayns que feyen grans cryts.
Quan lo rey feu per avisar els bisbes, viu que aquests ja eren a la coha ab los hàbits aixecats, esperant la favorita.

Lo rey quant viu que era sol entre serrays que axi li era esdvengut, hac
gran paor de morir, e tench se per perdut, caminà pesadament vers la barra e prenguè seient sobre hun tamburet, es treguè son elm i el deixà sobre els seus genolls, llavors amb la mirada fixa al terra se sentí sol e tinguè fred e volguè plorar, mas llavors recordà huns versos de Josep Guardiola que aconseguiren dibuixar hun somrís en sons llavis:

Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

FI

Share on FacebookTweet about this on Twitter