Testimoni del subjecte 58.748. Parella 7765. Curs de Psicopatologia Conjugal per a Rosegadors. Facultat de Psicologia. Universitat de la Secuita

El doctor Kepler m’ho ha repetit una vegada i una altra: «No ha de deixar que Mortimer el mossegui; si el mossega se sent fort i un esquirol fort és el pitjor escenari que podem contemplar». Sort en tinc del doctor Kepler. Quan Mortimer estava convençut de ser una girafa, els brots de cleptomania centrats en els paraigüers, les al·lucinacions protagonitzades per mims zombis… Tot ha estat tractat pel doctor Kepler de manera magistral.

Així que arriba el bon temps i toca sortir a buscar menjar per passar l’hivern, Mortimer es descontrola. En el fons jo l’entenc una mica. L’estiu no està fet per passar-se el dia recollint queviures. L’estiu està fet, segons ell, per trobar-se amb un mateix i deixar d’anar a la deriva. «El cosmos i la seva refotuda mania de no voler donar-nos una entrada per parlar amb Déu. Jo només vull saber on m’he d’asseure, Bradley; creus que això és demanar massa?», ha començat a dir-me, enguany, Mortimer.

El doctor Kepler té por que aquest tipus d’afirmacions ens condueixin a un carreró sense sortida. Ja s’hi ha trobat amb altres pacients. «Mortimer creu trobar refugi en la seva insignificança, però se li ha de fer entendre que tot, absolutament tot, és epistemològic». I és clar, inverteixo hores i hores a explicar-li això mateix, però ell ha desenvolupat una gran tècnica inventant sil·logismes i sempre acabem igual: amb les seves dents clavades al meu cos.

Els meus amics, que ja no veig mai, em diuen que estic casat amb un penques que no vol treballar. A vegades penso que potser tenen raó. El doctor Kepler creu que és possible que estigui començant a desenvolupar la síndrome de Harrelson —que no m’ha explicat en què consisteix— i ara em fa passar tardes preguntant-me què veig quan m’ensenya uns cartonets amb unes taques.

Jo no li dic que en totes hi veig Mortimer atropellat al mig de l’autopista. Les seves diminutes vísceres fent plof!, plof! trepitjades, una vegada i una altra, pels cotxes. La seva pell de color marró, convertida en una catifa per a airgambois, grisejant dramàticament fins a convertir-se en part de l’asfalt. Mortimer vestit de blanc, amb unes ales moníssimes, trucant al cel i demanant una entrada a platea, si pot ser prop del passadís, millor que millor.

Share on FacebookTweet about this on Twitter